No sóc gens procliu a etiquetar res (per a mi, les etiquetes no deixen de ser fronteres), i menys si es tracta de literatura, però si ho hagués de fer amb Amor —un quadern que vaig escriure durant l'estiu i la tardor del 2019— diria que és una "novel·la de suspens psicològic".

L'acció passa en un sol dia, en plena canícula, i en un llogaret d'una desena escassa d'habitants situat a l'Alta Ribagorça; i està narrada en primera persona per un dels dos personatges que la conformen.

El protagonista explica (i s'explica) qui ha sigut, i qui serà l'endemà d'aquest dia de juliol. Narra una existència de seixanta-tres anys de vida i, sobretot, una relació de convivència de quaranta-cinc amb la persona estimada (l'altra protagonista de la història).

La novel·la està estructurada en 242 petites peces (d'unes 130 paraules cadascuna, aproximadament) on el narrador cerca, des d'una aparent economia del llenguatge, un sentit existencial amb un lèxic que esdevindrà en si mateix un lloc on raure. (Es podria dir, en aquest aspecte, que llenguatge i llengua no van de la mà.) La regressió constant és l'eina efectiva per escometre aquesta recerca; una regressió que es converteix, a mesura que passen les escenes, en una prospecció pregona de la seva pròpia ment, de la seva pròpia memòria.

Durant l'obra, i mitjançant alguns pensaments reiterats, es van construint i desconstruint hipòtesis. I la informació es dosifica lentament, dins d'una atmosfera intimista.

En la narració sorgeixen dubtes i contradiccions per part del protagonista, però també reflexió i axiomes que es barregen amb la determinació de l'acte que durà a terme l'endemà.

Us deixo les quatre primeres peces d'Amor:

i

No dormo. Sento la porta d'entrada. Obrir-se. I al moment, tancar-se. Puc imaginar-me-la acompanyant la fulla de melis amb la mà dreta i l'agafador avall. Gairebé no se sent. Jo la sento. Es mou sense fer fressa perquè es pensa que encara sóc al llit. Sóc al llit, però no dormo. Ha arribat del poble amb un rodó de mig i el diari Ara. El so de la portella del congelador em permet veure com hi desa el pa. Das Brot der frühen Jahre, penso. Primer l'he sentit obrir la bossa de plàstic i treure'n les dues llesques que ens menjarem per dinar. Actua amb la prudència de qui desactiva una mina antipersones. Percebo més la meva respiració que els seus passos. No fa soroll. La sento.

ii

No tinc fred. No tinc calor. No tenir fred ni calor deu voler dir que estic bé. Una escletxa al paravent de la finestra m'aprompta la claror justa. Són dos de nou. Ella sempre arriba a aquesta hora, amb el diari sota el braç. Dia sí i dia no, amb el pa. Avui és dia sí. S'ha pres el seu segon cafè al poble; un tallat. El primer l'hem fet plegats, aquí; a la barra de la cuina. I en una estona esmorzarem. Saber les coses no les fa més fàcils. Tampoc més difícils. Ni fred ni calor. Torrades de pa de motlle. Amb mantega i melmelada, una; i una altra amb pit de gall dindi i formatge. Suc de taronja. És la fressa que sento ara. El meu despertador, en diu ella. Cinc o sis taronges petites. Diré que no tinc gana.

iii

Sento com pica a la porta. Tres tocs. Endavant, m'oeixo dir. Dormies?, em demana. No, li dic. El seu cos emmarcat a l'entrada de l'habitació. La paraula és més potent que la llum. Parpellejo; en faig una composició de lloc. Manté la porta mig oberta amb la mà esquerra al pom. Esmorzem?, diu. M'ho demana a mi. No tinc gana, dic. Menja alguna cosa, se't posarà bé, fa ella. La penombra del dormitori sense ventilar crea una atmosfera palustre. La seva figura de besllum em parla amb un llenguatge que ara no puc entendre. El somriure gairebé eteri que albiro als seus llavis no desmenteix del tot Poe. Edgar Allan, penso; no sé per què hi penso. No. Tanco els ulls. Ara vinc, em sento dir.

iv

M'incorporo. Miro el buit entrefosc. Sec a l'espona del llit i em toco la cara estranya. Torno a tancar els ulls. La roba que duc posada és la que duia ahir. I abans-d'ahir. I abans-d'ahir l'altre. Amb la qual em vaig vestir fa dues setmanes i mitja, d'ençà que vàrem arribar. L'he rentada un cop. Me la va rentar ella. Fa deu dies; aquell matí me’n vaig posar una de semblant. Fins a la tarda, un cop aquesta va ser eixuta. Obro els ulls. M'aixeco. La dosi diària de coratge. Surto de l'habitació. Quan aparec al menjador, la llum del sol hi bat de ple i la taula està parada. Ella fulleja el diari, asseguda a l'escó de la sala. No se sorprèn en veure'm. Ja m'ha vist abans, quan ens hem llevat i jo he sortit del lavabo així.

(d’Amor)