Quan, a la tardor del dos mil tretze, vaig començar a escriure la història del deteriorament físic d'un únic personatge, no m'imaginava que acabaria narrant també el seu declivi moral. Però així va ser. La meva primera incursió literària en llengua catalana patia una mutació, a mesura que anava coneixent més bé al protagonista, i passava de la descripció formal d'un esdeveniment físic a la narració de la davallada intel·lectual d'un individu.

En efecte, durant aquell hivern i la seva consegüent primavera ja es van consolidar el caràcter i les vicissituds del personatge: Un home de cinquanta anys que explica el seu trajecte vital (i alhora la seva existència) a través de les fotos que va traient d'una capsa de sabates.

La història succeeix en un sol dia d'octubre; i les instantànies adquireixen la condició de quadern de bitàcola per la singladura d'un ésser com qualsevol altre: diferent. Narrada en una falsa segona persona, pretén desconstruir la vida del personatge per construir-ne la moral, desballestada durant els anys i les ambicions, en una mena d'acte d'expiació i de conformitat.

Estructurada en seixanta-nou escenes curtes (amb pla fix no seqüencial i tràveling regressiu), a tall de relats independents però entrelligats, Paral·laxi intenta separar la vida física de l'existència moral; malda per discernir quina part de raó es barreja en els sentiments, i es demana per què l'acte impossibilita que la reflexió sigui absolutament intel·lectual. (I no sé si se'n surt.)

El procés de creació d'aquesta novel·la breu es va perllongar al llarg de gairebé dos anys (incloent-hi una revisió i una reescriptura); i malgrat no estar segur d'haver fet el millor que podia fer amb els materials de què disposava, us en deixo les dues primeres escenes:

el primer peu de foto no és ben bé un peu de foto

La llibertat és un camí intransitable quan esdevé matí d’octubre, representada en un reguitzell de fotos velles: encara hi éreu tots: n’hi ha d’enganxades, matxucs de quatre o cinc imatges unides pel temps transcorregut dins la capsa de sabates; i en separar-les, algú perd una cama, un braç, els cabells, la dignitat. Et quedes mirant el buit, la taca blanca sota la qual intueixes la part que hi falta, i proves de fer-ho amb més traça. Però aquestes fotos et demanen tornar on eren: la gent que hi surt tanca els ulls ―enlluernada per una claror extemporània― o els mig acluca; hi ha qui tomba el cap davant la llum mentre d’altres fan visera amb la mà. Tots aquests rostres sobtadament joves. Ignores si podràs tornar-los al captiveri d’un temps fora de l’espai.

segon peu de foto

Hi ha el gibrell de zenc sobre dues cadires de respatller alt. I algú a dins. Algú que encara no ha perdut res xipolleja a l’aigua. S’hi veu escuma a les seves espatlles; els cabells molls, el somriure intacte. L’aigua calenta, escalfada en diverses olles i en unes quantes tongades, s’ha conservat a la capsa tot aquest temps. Qui va fer la foto?, et demanes. A qui mires fixament? Com vas aconseguir aquesta vella polaroid? Al revers no hi ha cap data ni anotació, només la petja groguenca, l’ungla que ha començat a desfer les vores del retrat. Voldries no haver de sortir mai de la banyera improvisada, però l’aigua ja és freda.

de Paral·laxi